Veiem com proliferen les fundacions de caire cultural, que acaben indefectiblement com a santuaris de l’obra i del bon nom d’un promotor, prohom o simple aspirant a alguna cosa que el món no li ha acabat de donar.
L’exemple més digne i sencer és el que ha animat des del començament la Fundació Joan Miró de Barcelona. El propi Miró, tot i que pagaria de la seva butxaca molts diners i aportaria la seva obra, va dir que volia que allò es digués CEAC (Centre d’Estudis d’Art Contemporani).
(El mateix sento jo, amb l’afegit que la meva modèstia és obligada, atès que la meva obra té tantes dificultats per tirar endavant que és com si no existís. Les idees, però, sí que existeixen; en aquest cas, a més, absolutament desvinculades del meu nom i de tot el que jo representi. Per aquesta raó vaig triar un nom tan aleatori com suggerent, Larta, que ve a ser un joc de paraules estrany i segurament poc afortunat, si es vol prendre així: prové de l’eliminació de l’apòstrof que en català situaríem entre l’article i el nom de l’art, unint-los, tot i afegint-hi una a per ressaltar el veritable gènere del substantiu, que és femení. És per fer-m’ho venir bé, que vaig fer aquesta troballa? Potser sí, tant és. És un nom neutre i bastant únic; només he detectat l’existència d’una universitat nord-americana que duu aquest nom, i no crec que els molesti que una iniciativa cultural el faci servir a tanta distància.)
CENTRE D'ESTUDIS
Aquest és un aspecte fonamental, i no tan sols en el seu possible vessant de centre des d’on impartir ensenyances relacionades amb les arts, sinó com a àmbit que potenciï i fomenti l’estudi i l’aprofundiment en matèria artística.
És el segon aspecte fonamental, i diríem que fundacional també; es tracta d’aprofitar idees, de fer-les visibles, tangibles i experimentables, i de discutir-les. Àgora, àgape, totes aquelles eines intel·lectuals que des de l’antiguitat han fet possible l’avenç cultural de les persones i de les nacions.
LARTA EXISTEIX DES DE FA ANYS
Naturalment, trobar-li el nom va ser la cosa més fàcil de tot el projecte. L’activitat de Larta, limitada socialment a converses molt concretes amb persones molt concretes, s’ha reduït en el territori de l’activitat a un acte de reflexió permanent a l’entorn de les arts i de la cultura.
ART I CULTURA
Definir l’art seria com definir D,, o l’amor, fal·làcia complicada si es parteix de la base de la seva triple infinitud i atomització multidireccional de matisos, subtileses i aproximacions.
En algunes entrevistes he acabat demanant-li a l’entrevistat aquestes tres preguntes, per a mi tan angoixants: art, amor i D,,. Algunes respostes eren brossa destil·lada; en altres he trobat camins per créixer.
L’art pot ser individual, íntim, cerebral, virtual, potencial, còsmic, social, nacional, artesanal, decoratiu, genial o simplement inclassificable, que és quan sembla que comença a fer una certa gràcia.
Per tant, més val creure, per no prendre mal, que tots els éssers humans som artistes per definició, atès que ni les mosques ni els elefants, ni els núvols ni les cadires, ni els simis ni els peixos poden ser artistes i nosaltres sí.
Visca l’art, que és la suprema vulgaritat de l’ésser humà. Després vindran les consideracions socials, que això ja és més tortuós i més particularitzat.
Vindrà -per a alguns- la fama, l’autoritat, els diners, el prestigi, la pompositat, la bellesa, el sentit primer i el sentit últim de les coses, el mèrit, la facilitat, les hores de feina, la suor, les penúries o el goig de fer per fer, sense esperar altra cosa que morir abans d’haver viscut plenament.
L’un serà titllat de comediant, indigent cultural o nosa presumida; l’altre viurà el paradís transformat en rutina diària.
Finalment, un dia, un ésser sensible es farà una pregunta no prevista en el guió mentre contempla una obra, la que sigui, de l’artista més sacralitzat que es vulgui, i vomitarà i, amb ell, tots els homes i les dones d’un temps i d’una pàtria. I aleshores es farà novament la llum per uns instants, i tornem-hi.
En canvi, la cultura, sense sortir ni entrar en derivacions, és una bèstia realment grossa i potent. No cal escriure-la amb majúscules (distinció feta per Camilo José Cela en certa ocasió) o escriure-la amb K (condició exigida per Carles Barral en una altra ocasió), per saber que la cultura inclou tot allò que passa, i en fa acumulació.
Amb el temps i les noves incorporacions, la cultura s’espavila, s’estira, s’allarga, s’aprima o s’engreixa segons la relació que s’estableixi entre els diversos materials que cauen, lentament, damunt les aigües aparentment innocents de la nostra consciència col·lectiva i van arribant, també molt lentament, fins al fons del llac humà per configurar el llot indispensable per a la vida.Aquest llot és la suma d’innombrables partícules, cadascuna de les quals aporta substàncies pròpies. Avui tenim més llot que ahir i que fa mil anys, i demà en tindrem una mica més, i així sempre.
La qualitat de les partícules és variable, i la seva barreja i interacció són constants. El resultat no existeix com a referent imaginable, ni podrà existir mai sinó al final dels temps, quan ja no li pugui importar gens a ningú.
Mentrestant, la cultura és viva. L’ésser humà ho sap molt bé. La cultura equival a llibertat i a criteri, a crítica i a benestar, i per això se li han posat tants pals a les rodes i per això tants éssers mediocres han furgat en el fons del llac per esvalotar, desorganitzar i anorrear les seves infinites partícules i pervertir-la, pervertint al mateix temps la humana potència espiritual. Espiritual, no pas religiosa, per cert, encara que no tothom en faci distinció.
La cultura no, la cultura corre el risc de desaparèixer en un instant, a cada moment, cada vegada que un ésser mediocre la toca i la infecta.
Larta neix amb aquesta vocació compartida per tantes institucions i persones del món.
LARTA EN EL CONTEXT CATALÀ
A Catalunya tenim exemples diversos d’institucions relacionades amb l’art i la cultura com per poder-hi veure referents a seguir i situacions a evitar.
La Fundació Joan Miró és una de les mostres més suggerents, atesa la proliferació d’exposicions, l’ambició dels projectes i l’afluència de públic durant tots els anys des de la seva inauguració, de manera que han conduït a la necessitat d’ampliar-ne els espais.
Deixem tranquils els museus i altres institucions semblants; alguns museus, això sí, han començat una dinàmica nova amb una important oferta d’exposicions temporals, cursets, seminaris o jornades relacionats amb l’art i la cultura del nostre temps.
Aquesta mena de dinamisme és proporcionalment possible segons quines siguin les disponibilitats de recursos humans i materials de cada institució. Larta, concebuda en principi com a institució de gestió privada, té les limitacions pròpies d’uns recursos minsos, potser dineràriament inexistents, fins i tot.
Aquests museus, entre els quals podem citar el MACBA, el Museu de Granollers, l’Arxiu Tomàs Balbey de Cardedeu, la Fundació Fornells Pla-Conxa Sisquella de La Garriga i institucions semblants, funcionen cadascun segons els seus recursos, però també segons la idea que els inspira.
La meva experiència com a observador del funcionament d’algunes institucions em fa tenir certes prevencions. Per una banda, deslligar els recursos de la gestió.
La gestió a càrrec, per exemple, d’historiadors, artistes o promotors pot ser molt eficaç, però si qui firma els xecs no està implicat en la gestió ha de quedar molt clar que no hi està implicat.
Mai hi ha d’haver ingerències alienes al funcionament intern i professional de Larta. Almenys, per anar bé; pura expressió d’un desig; pura i destil·lada voluntat de fer sense entrebancs.
Són moltes les situacions en què la mà pagadora i directriu o fins i tot normativa, un alcalde, un regidor, qui sigui, distorsiona el contingut previst d’una gestió cultural sacrificant-ne el prestigi, la continuïtat i la professionalitat en favor d’una contingència política, electoral o de qualsevol altra mena.
Massa projectes se n’han anat en orris degut a aquesta mena de distorsions. Penso en MontArt, la trobada d’art públic a Montornès; penso en altres iniciatives que han anat patint d’una progressiva coixesa i que han acabat per no ser el referent que tothom preveia que serien.
TALLERS, EXPOSICIONS, CENTRES D'ART I DE CULTURA
Al Vallès Oriental tenim el Centre d’Art La Rectoria, a Sant Antoni de Vilamajor. Allà, una iniciativa d’artistes recolzada per un bisbe auxiliar, va permetre la utilització de la rectoria per a celebracions culturals.
Tanmateix, el referent queda limitat als qui hi han anat o hi han fet estada, però encara no és, a pesar dels anys que fa que funciona, un punt de pelegrinatge.
Larta vol tenir portes obertes i una implicació social continuada, la qual cosa no exclou les idees d’excel·lència, qualitat i exquisidesa.
LARTA SERÀ UN POL D’ATRACCIÓ
Larta pot oferir arguments permanents d’implicació. Tallers d’escriptura, tallers de redacció, recitació, rapsòdia, conjunts musicals, corals, grups de teatre, arts plàstiques en la forma que sigui, i així, en connivència amb les escoles, donant-los suport logístic i d’idees, es pot eixamplar la implicació de la nostra gent en allò que se’ls ofereix.
